Algú havia deixat l'aixeta oberta. L'amo de la casa no va tornar mai més,
vés a saber on s'havia ficat, potser se n'havia anat a les illes Fiji,
o potser havia marxat per fer fortuna allà on hi ha les mines d'or blau,
a l'Àfrica, diuen. Al final, el que va passar és que l'aigua, a força d'acumular-se,
saltar i relliscar amunt i avall, va fer néixer un home, un home alt, blau,
transparent i cristallí. Un home d'aigua.
Fresc i generós com l’ésser aquàtic que el protagonitza, aquest
relat sensible i poètic enalteix el valor de la diferència i calma la set
de paraules, emocions i sensacions dels lectors. Diu la història que
qui va veure l’home d’aigua el va confondre amb un toll d’aigua,
amb una font… alguns es van espantar i d’altres fins i tot van
trucar a la policia. Malgrat ser perseguit per tothom, l’home d’aigua
anava deixant un rastre de bondat al seu pas. Però aquesta
història, va ocórrer de veritat o es tracta només d’una llegenda?
